La vella

6-La vella

Estava l’àvia col·locada al porxo com de costum, sola a casa amb l’excepció d’alguns animalons, amb tota la família ocupada fora d’aquesta. Quan havia tret la jove a l’àvia a aquella part del porxo, el sol encara no hi donava, però ara mateix, immòbil, es fregia viva.

Feia cinc anys, havia anat al poble veí a confessar-se, però en el camí va resultar ferida. Caigué en mig del camí i no va poder aixecar-se, a més que impedí el pas d’un carro. El carreter, en Baldiri, va tirar una pedra a aquell bulto ja que pensava que era un borratxo, però com seguia sense moure’s, s’apropà i va veure que era una dona. La portà doncs a casa, proclamant ja que aquella dona només serviria per a molestar a la família, ja que era una boca més que alimentar i a sobre no produïa absolutament res (la seva pròpia família va desitjar que es morís fins i tot).

Així doncs, la velleta només va poder a partir d’aquell moment moure tres dits amb grans esforços i emetre sons. Tot això, d’estat mental estava bé, ja que pensava, sentia, escoltava... Cada dia la jove s’encarregava d’ella: li donava de menjar, la portava a orinar (tot i que la primera vegada no se’n recordà i la vella va orinar-se en el propi llit, deixant l’habitació feta un fàstic), els dies bons l’asseia al porxo i els dolents davant de la llar de foc... Al cap d’un temps, com la jove tenia massa feina, va deixar que s’ocupés de l’àvia la nena. Aquesta al segon dia va cansar-se de veure sempre a l’àvia amb la mateixa posició i sortí a jugar al carrer. Quan retornà, ningú l’esbroncà i des d’aquell dia es deixava a la pobra àvia al porxo tot sola. Així passava els dies l’àvia, menjant menys del que desitjaria (menjava només el que li donaven i clar, no podia tampoc reclamar) i reflexionant durant les llargues jornades que passava al porxo.

Aquell dia li donava el sol de ple, que la feia suar. A més, desenes de mosques es passejaven per la seva cara o fins i tot, es ficaven a la seva boca. De sobte, la vaca començà a posar-se nerviosa i els porcs i les gallines el mateix. L’àvia, ho comprengué a la primera, aquelles besties que alertaven d’alguna cosa dolenta i aquella forta olor de socarrim que sentia, no volia dir altre cosa que l’incendi que s’estava iniciant a la casa. Va intentar esbrinar a on s’havia originat el foc, i si era on ella pensava, ella estava en mig de la foguera. Com que l’Església tapava la casa, els veïns no se n’adonaren fins que ja fou tard. La vella va intentar cridar, però només va quedar l’intent, ja que ho digué molt fluix. Veient que la mort se li apropava, intentà escapar; s’intentà posar en peu i de fet, en contra de qualsevol pronòstic, ho aconseguí. Però, quan es disposà a fer el primer pas, les cames no van obeir quedant-se plantades i la vella caigué de morros estampant-se contra el terra. Ara ja sí que estava perduda i estirada en el terra, va començar a notar que li entrava la calma... d’allà no es tornà a aixecar.

Quan el poble arribà a la vivenda, aquesta estava ardent ja sense solució. Al dia següent l’hereu i la jove varen comprovar com la seva casa s’havia quedat en no res i estaven en la pura misèria. Tothom consternat en les pèrdues econòmiques van fer una capta econòmica pels Manyo, però ningú es va penedir per la pèrdua de l’avia.

El pastor

5-El Pastor

El pastor empordanès no és un pastor qualsevol, és un ésser odiat per ser un lladre, antipàtic, repulsiu... Diu més paraules dolentes que de bones, no respecta a res ni a ningú... És un home que només li interessa la vida de les seves ovelles, la humana (incloent-hi la seva) li era indiferent. Sempre porta un ganivet que faria servir pel que fos, fins i tot per a fer rodanxes al seu germà si calgués.  El pastor de l’Empordà té per enemic natural al pastor del Pirineu. 

El pastor empordanès, portava a més del ganivet un revòlver i la companyia d’un gos i gràcies a aquesta combinació, feia el que volia sense que ningú s’ho impedís; que volia assaltar arbres fruiters perquè tenia gana, doncs ho feia, que en un tancat particular hi plantaven sembrats tendres  perfectes per a les seves ovelles, doncs allà anava amb ses ovelles... 

Si algun dia l’amo d’algun recinte es trobava amb el pastor que vigilés amb el que feia. Si perdia l’amo la paciència i s’alterava, el pastor se li apropava manant-li que deixés immediatament aquell indret. Si tot i això l’amo no complia l’ordre i a més cridava, que es preparés perquè al segon tindria encarat el canó del revòlver carregat amb cinc bales. Mai veu ningú aquests fets excepte els participants i el gos del pastor, que celebra tots els actes del seu amo. Algun cop, alguna persona s’ha posat en contra del pastor i s’hi ha enfrontat; el resultat és l’aparició d’un cos soterrat en una vinya o erm (territori sense conrear). 

Així feia la vida el pastor, fent el que volia, anant per les valls, fent malbé collites, enfrontant-se amb amos de finques/terrenys...  Només tenia un punt flac i els seus contraris no se’n sabien aprofitar per a poder vèncer-lo. 

I

En Ton tenia unes terres que estimava amb tot el seu cor, moltísim més que a la seva dona, a la seva neboda i a la part del cel que li toqués quan morís. El tema de morir li preocupava bastant, no per ell, sinó pel que li podria passar a aquelles terres. No volia que li passés res de dolent a les terres mentre ell no estigués viu. Ell que vivia pel camp, que el cuidava tant que s’havia tornat el doble de productiu respecte als altres terrenys de la zona.

A en Ton tampoc li agradaven els capellans, ja que creia que tot ho volien administrar. Quan a la Rosa, la seva muller, li van certificar el tifus i li van dir que moriria aviat, de seguida en Ton va anar a preguntar al senyor rector si podria enterrar a la seva dona a les seves terres (tot i que ella no havia mort encara), sota la prunera. Ni amb suborn va aconseguir que el rector acceptés el que en Ton desitjava. Des d’aquell moment, tot i que la dona no es va morir, va enfadar-se amb el clergat, mai va tornar a confessar i sempre votava a favor del candidat que volia treure la subvenció del govern cap a l’Església. 

Però exceptuant el cas d’enfrontament amb el clergue, en Ton era un bon home, que tot i ser una mica tossut, mai s’enfadava amb ningú. Era molt treballador amb l’únic vici de fumar. Els dies  de festa anava de visita a les seves terres (Camp de les Saules) a veure com estaven, i les inspeccionava intensament. Un dia d’aquests que ell rondava per allà, va fixar-se en que una tanca estava mig oberta, amb la cadeneta de ferro trencada (no havien pogut amb el candau). Després va veure un munt de petjadetes recents i seguint-les, en Ton va veure una cosa que el deixà glaçat. Les faveres, el blat tendre i unes branques de saules fet tot malbé, destrossat completament. Això va provocar mol dolor en el Ton, que intentà buscar un culpable; ell, cregué que havia estat un pastor. Aleshores en Ton deixà les terres i sortí carretera avall la via de casa. Anava més de pressa que de costum mentre barbotejava alguna paraula fosca. A més li tremolava el llavi.

Arribà a casa, on no hi havia ningú, entrà al celler, agafà unes quantes figues seques que guardà al mocador de butxaca i tornà a fora. Després comprà una pila d’hams (ganxo per a pescar, anzuelo en castellà), compra que ell justificà dient que volia caçar moltes anguiles al riuet. Aleshores, va fer camí del cementiri. Quan ja veia les parets del cementiri, va seure al terra i va començar a posar un ham a cada figa. Ja tard, en Ton tornà a les seves terres i distribuí per allà les diverses figues. Quan tornà a casa, la seva muller el renyà per arribar tan tard, tardança que justificà comentant que estava traient cargols a les Freixedes (el camp que tenien més lluny).

II

En Nasi era un dels pastors més descarats que estava acompanyat per la seva ramada dirigida per en Moro, un gos malcarat i llest. El gos controlava el ramat molt bé, i si alguna ovella se li encarava, el gos feia un lladruc i el pastor tirava una pedra que tot i no donar a ningú, sembrava la por en el ramat. 

De moment tot anava bé, el ramat anava a bon pas calmat, el gos s’ho passava de meravella, en Nasi anava xiulant i meditant... Pensava que cada cop el seu ofici era més dur, que hi havia menys menjar per a les ovelles i que quan s’endinsava en algun terreny privat els desgraciats el denunciaven. Algun cop li havien fet pagar algunes pessetes i tot, ja que havien testimonis i la cosa es podia empitjorar. L’amo de la Torrentera havia jurat pegar-li un tir si el tornava a veure. A en Nasi no li feien por les amenaces, però amb aquell home s’havia d’anar amb alerta ja que estava molt boig i a més era amic d’un cacic molt influent que li treia les castanyes del foc sempre que calgués. Sort que en Torrentera no sabia que en Nasi li havia pres foc a les garberes (el dia anterior, aquell amo s’havia enfrontat amb en Jepet, veí que li reclamava part de la collita, ja que els segadors del primer li havien agafat del seu camp i en Jepet havia proclamat que aquella collita no li trauria profit en Torroella), ja que aquest crim va ser atribuït a en Jepet.

De sobte, va veure apropar-se al senyor Torrentera amb la seva escopeta i la seva gossa. De primer va manar a en Moro no lluitar amb la gossa, però al veure el somriure burlesc de l’altre, manà al seu gos que s’ho enfrontés. La batalla la perdria el Moro com seguí així, però en Torrentera no deixà que en Nasi interrompés l’enfrontament, amb l’amenaça de disparar. Finalment, el Moro ple de sang, va perdre la batalla i el seu amo, tot enrabiat, va enfadar-se amb el molt per la seva mala actuació. Des d’aquell moment en Nasi va començar a preparar la seva venjança. Mentrestant estava amb les ovelles en el “Camp de les Saules” i manà entrar-hi a les ovelles i al gos per a menjar com el dia anterior. De tornada a Torre-roja ovella rere ovella anaven parant-se pel camí, com si estiguessin malaltes. Però aquesta malaltia la va deixar en Nasi pel dia següent, ja que tenia un pla que havia d’executar. Així doncs, va sortir d’amagat de la casa. 

III

En Ton no hi havia anat al camp per precaució, però per la nit no va poder més i amb l’excusa que havia de veure a en Ferriol, marxà de casa direcció al camp. Estava en Ton recollint les figues que havien sobrat, quan li aparegué davant en Nasi, que enfadat pel que li havia fet aquell pagès a les seves ovelles, de seguida se li llançà a sobre. Va voler fer empassar a en Ton les seves figues amb hams, però com no accedia, li clavà una bona ganivetada i després, en Nasi li va ficar a la força les figues. Ja estava a punt de marxar quan, veient que el podrien descobrir, li posà civada a la ferida, escampà les figues de la zona de l’incident i tirà brossa on hi havia sang. Finalment, en Nasi agafà el cos de l’home i el tirà al riu. 

Mai més es tornà a saber res d’en Ton.

Daltabaix

4-Daltabaix

L’anomenat Torrent partia un poble en dues meitats: el Barri de Baix i el Barri de Dalt. En aquella aigua les dones del poble feien feines com rentar la roba, els  nens hi anaven per a jugar i els animals per a beure. A més, el Torrent feia de claveguera dels dos barris, on tothom hi llençava de tot, tant brossa, com olles trencades, com porcs morts; quan venien les pluges fortes de l’hivern, el Torrent s’ho emportava tot cap avall.

Al final de l’extrem del carrer Major del Barri de Dalt, es trobava una casota negra i solitària semblava com si mirés el que passava al Barri de Baix, donava la dreta a les altres cases i l’esquena a la muntanya. Davant de la casa sempre es trobava el seu propietari, l’avi Palau. Aquest sempre estava assegut seriós i ben quiet. El vell mai havia treballat per ganduleria, donant-li les culpes a un suposat mal a l’esquena. Passava les hores prenent rapè (tabac en pols perfumat que es pren posant-lo al nas i ensumant), aguantant les “Faules d’Isop” que era un llibre bastant vell i maltractat o bé llençant escopinades a deu pams lluny. La seva dona s’havia mort, deixant-lo sol amb els seus dos fills, en Quim i l’hereu. El que l’avi Palau tenia de gandul, els seus fills ho tenien de treballadors i era precisament a partir del treball que feien aquests dos que la casa i els béns es podien sostenir.

Els dos fills vivien sobre explotats pel seu pare, grunyien durant tot el dia, no tenien amics ni tan sols coneguts fora de casa. Eren molt rabiosos, esquerps, violents i feréstecs (salvatges, s’allunyen de la gent i són difícils de tractar). 

A l’hereu l’anomenaven el Verí. De petit el van acabar fent fora de l’estudi, i de gran no podia tenir un company o jugar a les cartes, ja que sempre acabava malament. Només el seu pare el podia controlar, explotant-lo i imposant-li una llei de submissió extrema. Les seves fites (com haver-li donat una bufetada a una forastera per no voler ballar amb ell o per haver matat a una criatura) li donaven mal nom a l’hereu entre les noies de la rodalia. L’àvia Pastora, la veïna més propera a ells, ja ho deia: El Verí quedaria solter ja que ningú del poble es voldria casar amb ell. Però hi havia dones fora del poble que no coneixien de res al Verí, així que aquest, anà en busca d’alguna amb el seu germà i el seu pare. Al vespre retornaren.

Al dia següent, sortiren de la casa en Verí acompanyat per una noieta jove, alta, prima i vergonyosa. Els dos anaven molt ben vestits i anaven informant a totes les cases que es casaven. L’àvia Pastora va vaticinar que aquella noia ho passaria bastant malament en aquella casa.

Als dotze mesos, la casada anomenada Dularetes, estava tota seca, amb la cara xuclada i descolorida... La noia havia tingut un fill. La noia no podia suportar al marit i al cunyat, que la tractaven com una persona qualsevol, ni tampoc al vell gandul i egoista que sempre l’estava manant fer coses, des de posar-li les sabates, fins pentinar-lo cada matí, collir-li el mocador ple de rapè o acudir ràpidament quan l’avi la cridés estigués fent el que estigués fent. No només això, sinó que l’avi li escopia per tot arreu, fins i tot a sobre d’ella si li venia de gust i li pegava si no complia les seves ordres a l’instant. La Dularetes no estava acostumada a aquella vida, ja que abans havia servit  a una parenta senyora neta i ordenada. Per culpa d’aquella vida havia perdut la gana i la son. Com que no coneixia a ningú del poble, no podia comentar les desgràcies amb ningú ni plorar. Després es va quedar embarassada i nasqué el seu fill. Ella s’havia anat tornant molt flaca. 

Havien ara passat quatre anys. Estava l’avi Palau assegut on sempre llegint les faules (concretament una en la que una gossa que va acollir a casa a una companya seva a punt de tenir cadells i quan van néixer aquests, els cadells i la acollida van fer fora de casa a la veritable mestressa), proper al seu nét Llombric que estava jugant al terra (nom que no li agradava a la mare ja que se l’estimava molt però que era com li deia tothom). En Quim, el germà del Verí, estava donant cop de destrals una mica més apartat i vora el Torrent. La Dularetes estava a la seva cambra però traient de tant en tant el seu cap per la finestra per a veure com estava el fill. El Verí havia anat a per una carretada de salze serrat en trossos amb la intenció d’acabar amb la tossuderia i el coratge de la seva mula nova, que se li resistia. Aquell dia a l’avi Palau li costava concentrar-se en la lectura, així que va posar-se a prendre una mica de rapè. Se’l posava al nas i després esternudava a voluntat, l’únic exercici voluntari que feia, ja que li agradava esternudar perquè li descarregaven el cap i el feien respirar bé. Després d’esternudar agafava el seu mocador d’herbes i es fregava els ulls, humits d’esternudar. Posteriorment va observar els seus voltants i acabà fixant la vista sobre el seu fill que estava fent estelles amb la seva destral. Es cansà només de veure al Quim treballant i ara mirava al seu nét, com jugava al terra fent forats i hi escopia a dins (l’art d’escopir, de qui l’haurà après?). L’avi s’estava adormint i s’aixecà del pedrís. Aleshores va veure aparèixer al Verí pujat al carro i insultant a la mula, que s’havia aturat en sec. En Verí li assestà unes fuetades però que no varen fer que l’animal es mogués. Després va punxar a la mula i l’animal s’espantà i començà a caminar, però als quatre passos ja tornava a estar quiet. En Verí, que no podia suportar aquella tossuderia de l’animal que se li resistia, va idear un pla. Va cridar al seu germà manant-li que li portés unes escombres de melca (un tipus de planta que s’utilitzava per les escombres). En Quim arribà al carro amb tres escombres. L’hereu va ordenar que li calés foc a les escombres i les posés sota de l’animal. L’avi Palau observava l’escena amb el Llombric jugant als seus peus. Quan els germans van posar-li les escombres cremant, l’animal va espetegar a córrer arrossegant darrere seu  el carro ple de troncs i el Verí amb el braç estacat amb les dues regnes i rebotant d’esquena a terra sobre les pedres del camí. En Quim, que havia estat envestit, quan recuperà la raó va sortir corrent darrere del carro. Les dones del carrer, veient l’espectacle, es van posar a xisclar de terror i la Doloretes sortí a veure que passava treien el cap per la finestra; just en aquell moment, el carro passava per sobre d’en Llombric, envestia a l’avi Palau i xocava contra la bauma (cova) del Torrent). La Doloretes va caure desplomada als peus del llit. 

La veïna Pastora va agafar al Llombric mort. Vora el Torrent  varen recollir l’avi amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit. A baix del Torrent estava el carro destrossat, l’animal gairebé mort amb una pota que li convulsionava i a sota de tot es trobava en Verí, al qual només se li veia un braç.

L’avi Palau morí als vint dies per culpa de les ferides.

La Doloretes, va agafar una depressió per les pèrdues, a més que el seu cunyat la va fer fora de casa. Doncs, va convertir-se en captaire. A vegades l’àvia Pastora la deixava quedar-se a dormir al seu celler (on es guarden els aliments) o a la pallissa (on es guarda la palla).

Parricidi

3-Parricidi

Estava la Lena a casa bastant intranquil·la, però tenir al seu marit a la vivenda, a en Felet, li donava una certa seguretat. Però en Felet sortí com de costum per la tarda/nit. La Lena tenia por perquè un segon home, el seu amant, l’havia enxampada en la font i li havia dit que aquella nit deixés la finestra oberta perquè “sabia tot lo d’ahir” i havien de parlar. Ella no se’l esperava ja que en teoria hauria d’estar de viatge a França.

El fill de la Lena, en Titet, un nen que es pot intuir que és petit ja que encara no parla correctament, rondava per allà amb la seva joguina preferida, un ganivet de llescar pa anomenat tatà (bona joguina per cert). Al final acabà portat al bressol al costat del llit gran per la seva mare amb el seu ganivet.

Ja de nit, la Lena obrí la finestra i al cap d’una bona estona aparegué l’amant dins de casa. Aquest començà a acariciar a la Lena primerament, després una mica més violentes fins que la Lena va suplicar que parés. Aleshores l’amant va manar-li que es despullés. Després en Pau (l’amant), va preguntar-li que “qui era l’altre” (hi ha dues hipòtesis sobre qui podria ser l’altre, si en Felet o en el seu defecte un segon amant de la Lena). S’observa com en Pau s’anava posant molt gelós d’aquest altre i comença a preguntar a la Lena que qui era, que ho volia saber i la noia no li contestava, l’esquivava contínuament. Al final l’amant acabà agafant a la Lena pel coll i mentre deixava anar insults l’anava estrenyent i ofegant; tot i que ella ho intentava evitar, no va poder fugir a aquest escanyament. Quan la Lena estava ja sense moure’s, amb el nas ple de sang i el blanc del ulls vermell entre d’altres, en Pau va agafar el tatà que havia anat a parar als peus del llit i per si la Lena encara no estava morta, va començar a clavar el ganivet a la noia cop rere cop.Com si fos un robot automatitzat, va repetir el mateix moviment de la ganivetada un nombre considerable de vegades sense parar. De sobte però, va escoltar sorolls a casa i ràpidament va fugir per la finestra. En la fugida va quedar-se atrapat un tros de tela de la seva brusa en el llisquet del finestró. 

En Felet estava força begut i enfadat, ja que li havia donat tant al colze a la taverna que l’havien fet fora del local, fet que molestà molt al noi. Anava tan borratxo que de tornada a casa s’havia equivocat de camí. Un cop al llit va demanar-li a la Lena que estava estirada, morta i xopa de sang que no ocupés tant espai del llit, que no fos tant egoista i que es tirés una mica cap al costat. Però aquesta no li va fer cas (si li hagués fet cas després d’haver estat escanyada i apunyalada diversos cops, malament rai) i la va haver d’apartar ell. Després es tirà de cop sobre el llit i es dormí gairebé a l’instant.

Al dia següent en Titet va aixecar-se ben d’hora i demanà l’atenció de la seva mare. Aquesta no li va fer cas tampoc al nen. Aleshores  el nen va concloure que la seva mare estava dormida. Com que tenia gana i estava avorrit, va sortir ell solet al carrer. Un grup d’hortolanes (dones que cultivaven horts) varen veure a l’infant i el retornaren a casa. Volent parlar amb la mare per a esbrinar com és que en Titet havia sortit sol al carrer, varen veure el panorama: la finestra oberta completament, en el llit el cos de la Lena ple de cardenals, amb les dents vermelles, amb la llengua penjant de costat, etc., i al Felet també en el llit, amb el cap ben acomodat en el ventre de la morta i ben ensagnantat. A més al terra hi havia un gran bassal de sang. Aleshores les dones foren a buscar a la Justícia i al metge i deixaren al nen allà sol.

En Titet estava ben entretingut: sucava el seu ditet en la sang de la seva mare i després feia dibuixos amb la sang a les rajoles.

 Quan va arribar tothom, el nen va demanar per menjar, però com que ningú li va fer cas, va anar-se cap a la finestra. Mentrestant, totes les persones estaven en aquella cambra fent tant xivarri que varen despertar al pobre Felet, que dormia com un tronc. L’home veient tantes cares horroritzades en el seu dormitori va romandre desconcertat una bona estona i finalment, quan va veure a la seva muller morta, li va entrar por, tristor, sofriment i tremolor i finalment acabà plorant. Al mateix temps, estava rebent injúries (insults) per tot arreu, tot i que ell estava en el seu món sense escoltar a ningú. 

De sobte trobaren el ganivet, que exigí en Titet però que fou ignorat, i se l’emportaren com a prova del delicte. En aquell moment la gent de la sala, plena de ràbia, exigia el cap del marit, el considerat assassí. Però ell no sabia el que havia passat, no sabia qui l’havia provocat la mort a la seva dona. 

En Titet mentre estava avorrit, havia tret el tros de tela del llisquet del porticó, l’única prova que podria haver demostrat la innocència del seu pare.

Al dia següent, la Guàrdia Civil s’emportà al Felet, que no recordava res, cap a Girona, ja que quan li demanaven una explicació, ell no podia donar ninguna. Així doncs, van fer una reconstrucció: En Felet havia begut molt en una taverna i arribat a casa en un estat de borratxera considerable. Al veure un ganivet, li haurien entrat ganes de matar a algú i ja que estava la seva dona allà, doncs anà a per ella. La Lena s’hauria resistit, però les 14 ganivetades acabaren amb ella. Com que l’home hauria estat molt cansat, s’hauria dormit a l’haver enllestit la feina.

Ell no es podia creure que hauria estat capaç d’assassinar a la seva dona. En el camí cap a la presó va veure al seu fill i a crits va poder despedir-se de l’infant.