La vella

6-La vella

Estava l’àvia col·locada al porxo com de costum, sola a casa amb l’excepció d’alguns animalons, amb tota la família ocupada fora d’aquesta. Quan havia tret la jove a l’àvia a aquella part del porxo, el sol encara no hi donava, però ara mateix, immòbil, es fregia viva.

Feia cinc anys, havia anat al poble veí a confessar-se, però en el camí va resultar ferida. Caigué en mig del camí i no va poder aixecar-se, a més que impedí el pas d’un carro. El carreter, en Baldiri, va tirar una pedra a aquell bulto ja que pensava que era un borratxo, però com seguia sense moure’s, s’apropà i va veure que era una dona. La portà doncs a casa, proclamant ja que aquella dona només serviria per a molestar a la família, ja que era una boca més que alimentar i a sobre no produïa absolutament res (la seva pròpia família va desitjar que es morís fins i tot).

Així doncs, la velleta només va poder a partir d’aquell moment moure tres dits amb grans esforços i emetre sons. Tot això, d’estat mental estava bé, ja que pensava, sentia, escoltava... Cada dia la jove s’encarregava d’ella: li donava de menjar, la portava a orinar (tot i que la primera vegada no se’n recordà i la vella va orinar-se en el propi llit, deixant l’habitació feta un fàstic), els dies bons l’asseia al porxo i els dolents davant de la llar de foc... Al cap d’un temps, com la jove tenia massa feina, va deixar que s’ocupés de l’àvia la nena. Aquesta al segon dia va cansar-se de veure sempre a l’àvia amb la mateixa posició i sortí a jugar al carrer. Quan retornà, ningú l’esbroncà i des d’aquell dia es deixava a la pobra àvia al porxo tot sola. Així passava els dies l’àvia, menjant menys del que desitjaria (menjava només el que li donaven i clar, no podia tampoc reclamar) i reflexionant durant les llargues jornades que passava al porxo.

Aquell dia li donava el sol de ple, que la feia suar. A més, desenes de mosques es passejaven per la seva cara o fins i tot, es ficaven a la seva boca. De sobte, la vaca començà a posar-se nerviosa i els porcs i les gallines el mateix. L’àvia, ho comprengué a la primera, aquelles besties que alertaven d’alguna cosa dolenta i aquella forta olor de socarrim que sentia, no volia dir altre cosa que l’incendi que s’estava iniciant a la casa. Va intentar esbrinar a on s’havia originat el foc, i si era on ella pensava, ella estava en mig de la foguera. Com que l’Església tapava la casa, els veïns no se n’adonaren fins que ja fou tard. La vella va intentar cridar, però només va quedar l’intent, ja que ho digué molt fluix. Veient que la mort se li apropava, intentà escapar; s’intentà posar en peu i de fet, en contra de qualsevol pronòstic, ho aconseguí. Però, quan es disposà a fer el primer pas, les cames no van obeir quedant-se plantades i la vella caigué de morros estampant-se contra el terra. Ara ja sí que estava perduda i estirada en el terra, va començar a notar que li entrava la calma... d’allà no es tornà a aixecar.

Quan el poble arribà a la vivenda, aquesta estava ardent ja sense solució. Al dia següent l’hereu i la jove varen comprovar com la seva casa s’havia quedat en no res i estaven en la pura misèria. Tothom consternat en les pèrdues econòmiques van fer una capta econòmica pels Manyo, però ningú es va penedir per la pèrdua de l’avia.