El pastor

5-El Pastor

El pastor empordanès no és un pastor qualsevol, és un ésser odiat per ser un lladre, antipàtic, repulsiu... Diu més paraules dolentes que de bones, no respecta a res ni a ningú... És un home que només li interessa la vida de les seves ovelles, la humana (incloent-hi la seva) li era indiferent. Sempre porta un ganivet que faria servir pel que fos, fins i tot per a fer rodanxes al seu germà si calgués.  El pastor de l’Empordà té per enemic natural al pastor del Pirineu. 

El pastor empordanès, portava a més del ganivet un revòlver i la companyia d’un gos i gràcies a aquesta combinació, feia el que volia sense que ningú s’ho impedís; que volia assaltar arbres fruiters perquè tenia gana, doncs ho feia, que en un tancat particular hi plantaven sembrats tendres  perfectes per a les seves ovelles, doncs allà anava amb ses ovelles... 

Si algun dia l’amo d’algun recinte es trobava amb el pastor que vigilés amb el que feia. Si perdia l’amo la paciència i s’alterava, el pastor se li apropava manant-li que deixés immediatament aquell indret. Si tot i això l’amo no complia l’ordre i a més cridava, que es preparés perquè al segon tindria encarat el canó del revòlver carregat amb cinc bales. Mai veu ningú aquests fets excepte els participants i el gos del pastor, que celebra tots els actes del seu amo. Algun cop, alguna persona s’ha posat en contra del pastor i s’hi ha enfrontat; el resultat és l’aparició d’un cos soterrat en una vinya o erm (territori sense conrear). 

Així feia la vida el pastor, fent el que volia, anant per les valls, fent malbé collites, enfrontant-se amb amos de finques/terrenys...  Només tenia un punt flac i els seus contraris no se’n sabien aprofitar per a poder vèncer-lo. 

I

En Ton tenia unes terres que estimava amb tot el seu cor, moltísim més que a la seva dona, a la seva neboda i a la part del cel que li toqués quan morís. El tema de morir li preocupava bastant, no per ell, sinó pel que li podria passar a aquelles terres. No volia que li passés res de dolent a les terres mentre ell no estigués viu. Ell que vivia pel camp, que el cuidava tant que s’havia tornat el doble de productiu respecte als altres terrenys de la zona.

A en Ton tampoc li agradaven els capellans, ja que creia que tot ho volien administrar. Quan a la Rosa, la seva muller, li van certificar el tifus i li van dir que moriria aviat, de seguida en Ton va anar a preguntar al senyor rector si podria enterrar a la seva dona a les seves terres (tot i que ella no havia mort encara), sota la prunera. Ni amb suborn va aconseguir que el rector acceptés el que en Ton desitjava. Des d’aquell moment, tot i que la dona no es va morir, va enfadar-se amb el clergat, mai va tornar a confessar i sempre votava a favor del candidat que volia treure la subvenció del govern cap a l’Església. 

Però exceptuant el cas d’enfrontament amb el clergue, en Ton era un bon home, que tot i ser una mica tossut, mai s’enfadava amb ningú. Era molt treballador amb l’únic vici de fumar. Els dies  de festa anava de visita a les seves terres (Camp de les Saules) a veure com estaven, i les inspeccionava intensament. Un dia d’aquests que ell rondava per allà, va fixar-se en que una tanca estava mig oberta, amb la cadeneta de ferro trencada (no havien pogut amb el candau). Després va veure un munt de petjadetes recents i seguint-les, en Ton va veure una cosa que el deixà glaçat. Les faveres, el blat tendre i unes branques de saules fet tot malbé, destrossat completament. Això va provocar mol dolor en el Ton, que intentà buscar un culpable; ell, cregué que havia estat un pastor. Aleshores en Ton deixà les terres i sortí carretera avall la via de casa. Anava més de pressa que de costum mentre barbotejava alguna paraula fosca. A més li tremolava el llavi.

Arribà a casa, on no hi havia ningú, entrà al celler, agafà unes quantes figues seques que guardà al mocador de butxaca i tornà a fora. Després comprà una pila d’hams (ganxo per a pescar, anzuelo en castellà), compra que ell justificà dient que volia caçar moltes anguiles al riuet. Aleshores, va fer camí del cementiri. Quan ja veia les parets del cementiri, va seure al terra i va començar a posar un ham a cada figa. Ja tard, en Ton tornà a les seves terres i distribuí per allà les diverses figues. Quan tornà a casa, la seva muller el renyà per arribar tan tard, tardança que justificà comentant que estava traient cargols a les Freixedes (el camp que tenien més lluny).

II

En Nasi era un dels pastors més descarats que estava acompanyat per la seva ramada dirigida per en Moro, un gos malcarat i llest. El gos controlava el ramat molt bé, i si alguna ovella se li encarava, el gos feia un lladruc i el pastor tirava una pedra que tot i no donar a ningú, sembrava la por en el ramat. 

De moment tot anava bé, el ramat anava a bon pas calmat, el gos s’ho passava de meravella, en Nasi anava xiulant i meditant... Pensava que cada cop el seu ofici era més dur, que hi havia menys menjar per a les ovelles i que quan s’endinsava en algun terreny privat els desgraciats el denunciaven. Algun cop li havien fet pagar algunes pessetes i tot, ja que havien testimonis i la cosa es podia empitjorar. L’amo de la Torrentera havia jurat pegar-li un tir si el tornava a veure. A en Nasi no li feien por les amenaces, però amb aquell home s’havia d’anar amb alerta ja que estava molt boig i a més era amic d’un cacic molt influent que li treia les castanyes del foc sempre que calgués. Sort que en Torrentera no sabia que en Nasi li havia pres foc a les garberes (el dia anterior, aquell amo s’havia enfrontat amb en Jepet, veí que li reclamava part de la collita, ja que els segadors del primer li havien agafat del seu camp i en Jepet havia proclamat que aquella collita no li trauria profit en Torroella), ja que aquest crim va ser atribuït a en Jepet.

De sobte, va veure apropar-se al senyor Torrentera amb la seva escopeta i la seva gossa. De primer va manar a en Moro no lluitar amb la gossa, però al veure el somriure burlesc de l’altre, manà al seu gos que s’ho enfrontés. La batalla la perdria el Moro com seguí així, però en Torrentera no deixà que en Nasi interrompés l’enfrontament, amb l’amenaça de disparar. Finalment, el Moro ple de sang, va perdre la batalla i el seu amo, tot enrabiat, va enfadar-se amb el molt per la seva mala actuació. Des d’aquell moment en Nasi va començar a preparar la seva venjança. Mentrestant estava amb les ovelles en el “Camp de les Saules” i manà entrar-hi a les ovelles i al gos per a menjar com el dia anterior. De tornada a Torre-roja ovella rere ovella anaven parant-se pel camí, com si estiguessin malaltes. Però aquesta malaltia la va deixar en Nasi pel dia següent, ja que tenia un pla que havia d’executar. Així doncs, va sortir d’amagat de la casa. 

III

En Ton no hi havia anat al camp per precaució, però per la nit no va poder més i amb l’excusa que havia de veure a en Ferriol, marxà de casa direcció al camp. Estava en Ton recollint les figues que havien sobrat, quan li aparegué davant en Nasi, que enfadat pel que li havia fet aquell pagès a les seves ovelles, de seguida se li llançà a sobre. Va voler fer empassar a en Ton les seves figues amb hams, però com no accedia, li clavà una bona ganivetada i després, en Nasi li va ficar a la força les figues. Ja estava a punt de marxar quan, veient que el podrien descobrir, li posà civada a la ferida, escampà les figues de la zona de l’incident i tirà brossa on hi havia sang. Finalment, en Nasi agafà el cos de l’home i el tirà al riu. 

Mai més es tornà a saber res d’en Ton.