Idil·li Xorc

2-Idil·li Xorc

Un grup de captaires experimentats, que per cert donaven molta  pena per les desgràcies que tenien cadascun d’ells (com polls al cap, crostes pel cos, ossos mal formats...),  solien patrullar per una vila (ara mateix estaven de camí cap a aquesta per una carretera) en busca de propines,  fent escàndol per allà on passaven. Entre ells estaven per exemple:

-La Gonya: Dona experimentada amb uns draps al cap, cantant i amb un bastó

-Xica Llosca: Dona amb gepa rondinaire, tirant amb esforç d’un cistell del qual anava agafat en Queló

-Queló: Jove que riu sol, amb una gorra que li va petita, no tenia barba i faria de tot per poder donar ni que fos una calada a un cigarret

-Nen del Bec: Home de vuitanta anys bastant alt i fort que desprenia una forta pudor. Només anava a captar per costum, per ganduleria i en definitiva, per passar l’estona, ja que tenia diners al banc, havia casat a les seves filles i amés es creia que tenia diners amagats. No agradava molt a la resta del grup perquè es deia que espiava (tot i que no era espia d’ofici) el que feia la gent i després ho explicava, és a dir, que li anava la tafaneria. No estaria en el grup si no fos perquè la seva figura imposava. Ningú es ficava doncs amb ell excepte en Pla de Juli, que l’insultava, però com el gegantàs volia viure en pau no es rebotava mai cap a aquest.

-Pla de Juli: Estava cec i l’acompanyava el seu nét Jesús (que tot i ser bonic, anava, com diu directament l’autor, ple de caca), noi que feia de gos “lazarillo” del seu avi. El cec odiava a fons al Nen del Bec, del qual fugia només olorar-lo.

-La Llúcia i la Conilla: Eren unes velletes consogres (el fill de l’una s’havia casat amb la filla de l’altra i vivien junts tots ells). Com que no servien per a res (curtes de vista, tremoloses de mans, etc.), tant l’hereu com la noia les deixaven anar a captar per a que estiguessin entretingudes. Sempre anaven juntes; tot i que sempre disputaven entre elles, es barallaven per qualsevol cosa (per exemple perquè al dinar a una li havien servit un tros de tomàquet més que a l’altra) i s’insultaven com dues nenes petites, després es defensaven mútuament, es preocupaven l’una de l’altra, en definitiva, no podien estar l’una sense l’altra (dormien fins i tot en el mateix llit).

De sobte, la Gonya que anava al capdavant, va veure a un home i a una dona que estaven asseguts en un costat de la carretera parlant. Aleshores els cridà primer ella i després tots els del grupet de captaires. Varen començar a riure’s d’ells, a burlar-se’n. Aquella parella varen resultar en Tit i la Laia, dos captaires del poble que foren reconeguts per aquella colla. S’aixecaren i ràpidament foren rodejats pels altres captaires, que començaren a ballar, a xisclar i a riure com a  bojos. Els dos de dins del cercle primer no sabien com reaccionar, però després l’home va començar a insultar a aquells bojos, i com més nerviós es posava (tant ell com la Laia, més reien i xisclaven els altres del voltant. Tots els del grup de captaires s’ho passava bé menys el ceguet de Pla de Juli, que s’havia cansat de la situació i havia marxat amb el nét (aquest ben trist ja que s’ho estava passant en gran). Tots demanaven que en Tit i la Laia anessin agafadets fins a la vila com si tornessin de casament, mentre que el grup de captaires darrera els anirien cantant i muntant gresca.

En Tit era un home de aproximadament seixanta anys, mentre que ella tenia cinquanta tres. Ell era bastant petit, amb un cap bastant gran, uns ulls petits sota unes celles prominents i una boca un pèl deformada, o si més no, fora del corrent, ja que li queien babes d’aquesta constantment. El pobre el que sí que tenia deformades eren les cames, ja que de petit li va passar un carro amb  bastant pes per sobre; amb aquestes no podia caminar bé, és més, amb prou feines podia caminar (té l’ajuda de dos bastons). Vivia en una casa plena de nens. Guardava els porcs del poble en un lloc (clos) com a ofici.

La Laia, com és deia en el poble, “no hi era tota”,  és a dir, estava una mica boja i feia coses estranyes. La dona era alta, prima, i sembla que pateix alguna malaltia (podria ser càncer, ja que en un fragment apareix: “els tumors freds, arrapats a sa persona com òsties a la roca, se la menjaven viva”). A més, li agradaven força els mocadors que es lligava al coll per tal de presumir. Era la pubilla d’una barraca de tàpia (?) i allà hi vivia sola. La Laia es dedicava a criar conills a casa seva.

Aquests dos personatges anaven un parell de cops a la setmana a la vil·la amb la colla de captaires. Un d’aquells dies, en Tit que s’havia aixecat i començat el camí abans per arribar a l’hora ja que no podia caminar de pressa i la Laia que també havia sortit més d’hora ja que uns senyors li van dir que li donarien un plat de vianda cada dissabte si arribava abans que tots els demés captaires, van trobar-se els dos per la carretera. Aleshores varen seure i començaren a parlar.

Començaren dient que feia fred, tot i que en Tit mai en tenia. Després s’explicaren les seves penúries. La Laia tenia la mà embenada, tot i que havia anat al metge no li havien solucionat i tant ella com ell pensaven que els metges eren tots uns talossos.  En Josep (Tit) tenia família, al contrari de la Laia, però no es podia refiar de ningú, el tractaven pitjor que a un objecte, no li donaven de menjar gairebé, li havien tret el seu llit, no li volen rentar la roba, eren uns lladres, li donen garrotades... La més dolenta és la jove, la bacona de la jove com li diu ell. En Tit mostrava la gana que passava molts dies i la Laia va tenir la temptació de donar-li alguna cosa de les que portava al cistell, però com era tan garrepa no va donar-li res; ella en canvi, no passava fam. En Josep continuà explicant que també patia molta set i que un dia bevent en la font, caigué i s’hagués ofegat si el mulater no l’hagués tret d’allà. Aleshores, en Tit expressà la idea de que li agradaria casar-se, ja que així algú es preocuparia d’ell i a més podria cobrar les 25 lliures que tenia al banc. Just en aquell moment, l’home i la dona començaren a flirtejar, a tontejar. La Laia va treure una bona torrada i oferí d’esmorçar a en Josep, que acceptà molt gratament. En Tit digué que una dona com ella és el que realment necessitava; aleshores confessaren que s’agradaven mútuament. Ràpidament acordaren que es cassarien, com pagarien les llicències (meitat i meitat) i que cada dia en Tit li aniria donant la meitat dels diners a la Laia ja que els seus nebots el registraven cada dia. Aleshores arribà la colla de captaires i montà l’espectacle.

El següent dia, la Laia trobà al Tit molt trist dient que no volia casar-se, ja que no volia tornar a captar amb la colla de captaires, i si anava només amb la Laia sent encara solters, el poble parlaria d’aquests (ell diu: “...el poble tindria que dir.”). La Laia proclamà que ella pagaria tota la llicència si calia alguns dels conills que tenia si feia falta i que aquell mateix vespre anirien a la rectoria per a que els arreglessin els papers.

Al cap de poc, la notícia del casament va escampar-se pel poble, fent que les dones escridassessin als protagonistes i els nens es burlessin d’ells cantant una cançó del poll i la puça. Quan els nebots del Tit van saber la notícia, apallissaren al pobre desgraciat del Josep, que finalment el deixaren tirat al mig del carrer (i gràcies a la participació dels veïns, que sinó l’haguessin estomacat fins a la mort probablement). Aquest anà com pogué a casa de la Laia, que una vegada explicada la desgràcia i veient al seu promès tot ensagnantat, anà a queixar-se ràpidament al rector. Aquest decidí celebrar el casament l’endemà pel matí per a estalviar noves desgràcies. La majordona (persona que s’encarregava de les feines de casa del capellà) o escoltà i ho explicà a les veïnes i aquestes a altres persones. Aquella nit arribaren un munt de persones al carrer on estaven els nuvis i començaren a xiular. Com els pobres nuvis estaven molt atemorits sobre el que podria passar quan sortissin per a casar-se, varen sortir a les 4 del matí i per sort no hi havia ningú.

Un cop a l’església, agafaren de testimonis al campaner i al Pla de Juli amb el seu nét. Ja casats, sortiren a la plaça de davant l’església, però de cop, un munt de crits i xiulets sonaren, acompanyats d’una pluja de pedres (sí, pedres, no arròs ni pètals com sol ser, pedres i grosses) cap a on estaven les persones del casament. Aleshores, retornaren ràpidament cap a dins de l’església. Ja a dins, tots es queixaven perquè havien estat impactats per les pedres i estaven adolorits. De sobte ningú va veure a en Josep. S’havia quedat a fora. Encara sonava com tiraven pedres, però el rector va manar obrir la porta i sortí amb el ciri a la mà (l’espelma gran que es porta a les processons). Quan sortí tothom parà i deixà de fer el que estava fent.  El rector trobà a en Tit estirat al terra, l’examinà i tot intentar reuperar-lo amb l'ajuda dels veïns, va acabant certificant que estava mort. El rector va cridar que es penedirien tots els participants d’aquella tragèdia, però que resessin un parenostre per l’ànima del difunt.