domingo, 13 de enero de 2013

Daltabaix






4-Daltabaix

L’anomenat Torrent partia un poble en dues meitats: el Barri de Baix i el Barri de Dalt. En aquella aigua les dones del poble feien feines com rentar la roba, els  nens hi anaven per a jugar i els animals per a beure. A més, el Torrent feia de claveguera dels dos barris, on tothom hi llençava de tot, tant brossa, com olles trencades, com porcs morts; quan venien les pluges fortes de l’hivern, el Torrent s’ho emportava tot cap avall.

Al final de l’extrem del carrer Major del Barri de Dalt, es trobava una casota negra i solitària semblava com si mirés el que passava al Barri de Baix, donava la dreta a les altres cases i l’esquena a la muntanya. Davant de la casa sempre es trobava el seu propietari, l’avi Palau. Aquest sempre estava assegut seriós i ben quiet. El vell mai havia treballat per ganduleria, donant-li les culpes a un suposat mal a l’esquena. Passava les hores prenent rapè (tabac en pols perfumat que es pren posant-lo al nas i ensumant), aguantant les “Faules d’Isop” que era un llibre bastant vell i maltractat o bé llençant escopinades a deu pams lluny. La seva dona s’havia mort, deixant-lo sol amb els seus dos fills, en Quim i l’hereu. El que l’avi Palau tenia de gandul, els seus fills ho tenien de treballadors i era precisament a partir del treball que feien aquests dos que la casa i els béns es podien sostenir.

Els dos fills vivien sobre explotats pel seu pare, grunyien durant tot el dia, no tenien amics ni tan sols coneguts fora de casa. Eren molt rabiosos, esquerps, violents i feréstecs (salvatges, s’allunyen de la gent i són difícils de tractar). 


A l’hereu l’anomenaven el Verí. De petit el van acabar fent fora de l’estudi, i de gran no podia tenir un company o jugar a les cartes, ja que sempre acabava malament. Només el seu pare el podia controlar, explotant-lo i imposant-li una llei de submissió extrema. Les seves fites (com haver-li donat una bufetada a una forastera per no voler ballar amb ell o per haver matat a una criatura) li donaven mal nom a l’hereu entre les noies de la rodalia. L’àvia Pastora, la veïna més propera a ells, ja ho deia: El Verí quedaria solter ja que ningú del poble es voldria casar amb ell. Però hi havia dones fora del poble que no coneixien de res al Verí, així que aquest, anà en busca d’alguna amb el seu germà i el seu pare. Al vespre retornaren.


Al dia següent, sortiren de la casa en Verí acompanyat per una noieta jove, alta, prima i vergonyosa. Els dos anaven molt ben vestits i anaven informant a totes les cases que es casaven. L’àvia Pastora va vaticinar que aquella noia ho passaria bastant malament en aquella casa.


Als dotze mesos, la casada anomenada Dularetes, estava tota seca, amb la cara xuclada i descolorida... La noia havia tingut un fill. La noia no podia suportar al marit i al cunyat, que la tractaven com una persona qualsevol, ni tampoc al vell gandul i egoista que sempre l’estava manant fer coses, des de posar-li les sabates, fins pentinar-lo cada matí, collir-li el mocador ple de rapè o acudir ràpidament quan l’avi la cridés estigués fent el que estigués fent. No només això, sinó que l’avi li escopia per tot arreu, fins i tot a sobre d’ella si li venia de gust i li pegava si no complia les seves ordres a l’instant. La Dularetes no estava acostumada a aquella vida, ja que abans havia servit  a una parenta senyora neta i ordenada. Per culpa d’aquella vida havia perdut la gana i la son. Com que no coneixia a ningú del poble, no podia comentar les desgràcies amb ningú ni plorar. Després es va quedar embarassada i nasqué el seu fill. Ella s’havia anat tornant molt flaca. 


Havien ara passat quatre anys. Estava l’avi Palau assegut on sempre llegint les faules (concretament una en la que una gossa que va acollir a casa a una companya seva a punt de tenir cadells i quan van néixer aquests, els cadells i la acollida van fer fora de casa a la veritable mestressa), proper al seu nét Llombric que estava jugant al terra (nom que no li agradava a la mare ja que se l’estimava molt però que era com li deia tothom). En Quim, el germà del Verí, estava donant cop de destrals una mica més apartat i vora el Torrent. La Dularetes estava a la seva cambra però traient de tant en tant el seu cap per la finestra per a veure com estava el fill. El Verí havia anat a per una carretada de salze serrat en trossos amb la intenció d’acabar amb la tossuderia i el coratge de la seva mula nova, que se li resistia. Aquell dia a l’avi Palau li costava concentrar-se en la lectura, així que va posar-se a prendre una mica de rapè. Se’l posava al nas i després esternudava a voluntat, l’únic exercici voluntari que feia, ja que li agradava esternudar perquè li descarregaven el cap i el feien respirar bé. Després d’esternudar agafava el seu mocador d’herbes i es fregava els ulls, humits d’esternudar. Posteriorment va observar els seus voltants i acabà fixant la vista sobre el seu fill que estava fent estelles amb la seva destral. Es cansà només de veure al Quim treballant i ara mirava al seu nét, com jugava al terra fent forats i hi escopia a dins (l’art d’escopir, de qui l’haurà après?). L’avi s’estava adormint i s’aixecà del pedrís. Aleshores va veure aparèixer al Verí pujat al carro i insultant a la mula, que s’havia aturat en sec. En Verí li assestà unes fuetades però que no varen fer que l’animal es mogués. Després va punxar a la mula i l’animal s’espantà i començà a caminar, però als quatre passos ja tornava a estar quiet. En Verí, que no podia suportar aquella tossuderia de l’animal que se li resistia, va idear un pla. Va cridar al seu germà manant-li que li portés unes escombres de melca (un tipus de planta que s’utilitzava per les escombres). En Quim arribà al carro amb tres escombres. L’hereu va ordenar que li calés foc a les escombres i les posés sota de l’animal. L’avi Palau observava l’escena amb el Llombric jugant als seus peus. Quan els germans van posar-li les escombres cremant, l’animal va espetegar a córrer arrossegant darrere seu  el carro ple de troncs i el Verí amb el braç estacat amb les dues regnes i rebotant d’esquena a terra sobre les pedres del camí. En Quim, que havia estat envestit, quan recuperà la raó va sortir corrent darrere del carro. Les dones del carrer, veient l’espectacle, es van posar a xisclar de terror i la Doloretes sortí a veure que passava treien el cap per la finestra; just en aquell moment, el carro passava per sobre d’en Llombric, envestia a l’avi Palau i xocava contra la bauma (cova) del Torrent). La Doloretes va caure desplomada als peus del llit. 


La veïna Pastora va agafar al Llombric mort. Vora el Torrent  varen recollir l’avi amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit. A baix del Torrent estava el carro destrossat, l’animal gairebé mort amb una pota que li convulsionava i a sota de tot es trobava en Verí, al qual només se li veia un braç.


L’avi Palau morí als vint dies per culpa de les ferides.


La Doloretes, va agafar una depressió per les pèrdues, a més que el seu cunyat la va fer fora de casa. Doncs, va convertir-se en captaire. A vegades l’àvia Pastora la deixava quedar-se a dormir al seu celler (on es guarden els aliments) o a la pallissa (on es guarda la palla).

1 comentario:

  1. Moltes gràcies per l'extens i ben detallat resum que has fet. Haig d'estudiar per a un examen i ha estat molt útil :)

    ResponderEliminar