Dotzè conte. L’ENVEJA. Pàg. 287-295.

S’explica la història dels Forros (vol dir estèrils), una parella que va tenir dificultats a l’hora de tenir un fill. Es van guanyar el mot de Forros per aquesta raó, el poble va tenir la culpa. A la parella no li agradava tenir aquell mot.

Tractava d’una parella d’enamorats i casats que compartien tot però que mai havien pogut tenir un fill, després d’intentar-lo moltes vegades. S’estimaven molt ja que la no arribada del fill podria perillar el matrimoni. Només tenien una petita esperança de que alguna vegada arribaria el fill.

La dona era una jove, una deessa camperola, amb el rostre blanc i massís, cabells rossos com fossin or. Era l’autèntica excel·lència. L’home, un bon noi i enamorat de sa dona.

(Deu anys després del casament) La dona tornava d’un hort on hi havia collit fruita primerenca. Portava una panera plena de fruites. Caminava reposada i serena. Cada vegada que s’apropava a sa casa sentia com un mal físic (o moral) que li provocava intranquil·litat per un desig que ella volia satisfer (veient uns magraners que li feien recordar aquest desig, el desig de tenir el fill). Va entrar-li ganes de córrer i arribà ràpidament a la vila. Tothom la saludava però ella no responia. Arribà a casa. El seu marit l’estava esperant amb el sopar.

Ella va rebutjar la sopa que hi havia per sopar i va fugir cap a l’habitació. Estava afectada, plorava molt. El marit estava bocabadat i va anar a animar-la, abraçant-la. Es tombà al llit i l’home la va despullar. L’acariciava i la besava. Se n’anà i tornà al cap d’una estona, saltant d’alegria, amb un grapat de fruites, sobretot magranes. La dona estava embarassada. Va menjar fins atipar-se, tenia l’antull. El pare estava molt emocionat, mut, contemplant la seva dona embarassada. Per fi, tindrien el fill.

Onzè conte. «NOCHEBUENA». Pàg. 271-286.

1. La Marcona i 2. la Màxima dialoguen a la casa de la primera. Parlaven sobre els anys que tenien (la Marcona hi tenia 81 i la Màxima 79), que amb dificultats podien sumar-los, però també parlaven sobre quedar aquella nit per jugar les cartes cada diumenge (aquell dia era diumenge i Nochebuena) juntament amb una altra anciana, 3. la Mariagneta, una vella més jove que les altres. A més, van treure el tema dels seus amors de joventut, en els que la Màxima estava enamorada d’un tal 4. Piu, però que després el va rebutjar i es casà amb un altre home, 5. en Miquel. La Màxima es va acomiadar fins aquella nit per jugar a les cartes les tres juntes, unes dones que quasi sempre estaven discutint per qualsevol cosa, que vivien al mateix carrer i eren ben amigues des de joves.

La Màxima, coneguda com la rica al poble era una dona vella molt neta, amb una casa ben ordenada però amb mal geni. El seu marit, en Miquel, s’havia mort anys abans i no tenia fills, només un gat. L’anomenaven rica ja que donava menjar als pobres, també donava diners a l’església i era una dona col·laboradora, sempre estava tractant amb la gent del poble que necessitava el seu servei perquè ella no tenia res a fer. Les altres dues velles, la Mariagneta i la Marcona, tenien un grapat de fills que les mantenien.

La Màxima ja havia sopat i havia d’adormir al seu gatet abans que hi anés a la casa de la Marcona. Després de molta estona, el gat es va adormir. Ella estava cansada i amb molta son però va haver d’anar. Al sortir de sa casa, es trobà a 6. en Pere Anton, un home ludòpata que segurament tornava de jugar-se els diners, i , a més, gandul i cap-roig.

La Màxima arribà a la casa de la seva amiga. Tenien muntada una festa, una mena de castanyada per celebrar l’arribada del Nadal. Estaven posats en rodona i ella li va tocar posar-se al costat d’ 7. en Pep, un vell que només tenia una dent i enamorat de la rica del poble. Ell, el conco d’en Pep, intentava aconseguir l’afecte de la Màxima durant tota la nit, però ella es negava de forma absoluta, no volia, repugnava a aquell ancià d’una dent. La colla que hi festejava allà (hi havia uns dotze, vells i joves) volien ajuntar-los.

Més tard, van treure les castanyes i tots van gaudir del seu sabor. Després, van emportar un porró de vi. Tots van beure d’ell, incloent la Màxima, tot i que es negava al principi.

La festa es va acabar abans de mitjanit per proposta dels vells. Tots es van anar de casa de la Marcona. La Màxima va anar en direcció la seva casa. La porta estava oberta, se l’havia deixat sense tancar. El seu gatet l’esperava i la perseguia per tota la casa. La vella tenia molta son i se n’anava a dormir. A l’entrar a l’habitació va veure que el llit estava desfet i tot desordenat. Algú havia entrat a la casa. La Màxima va pujar la manta (la màrfega) i va veure el sarronet on ella havia guardat uns quants diners. El matalàs no estava.

El gat es va adonar que hi havia algú darrere la porta de l’habitació. L’animal va anar a envestir-lo però l’intrús el va matar, bloquejant el seu cos en la porta, provocant un soroll d’ossos trencats. L’intrús era el Pere Anton, que havia aprofitat que la Màxima s’havia deixat la porta oberta per entrar.

Ell, amb el camí lliure, va atacar a la Màxima que no s’havia donat compte del que havia passat amb el gat ja que estava impressionada i plena de por al veure el seu sarronet beneit destapat. En Pere Anton la va ofegar amb el matalàs i després, posant-lo dalt del cos de la vella, saltava sobre d’ell, premsant el pit de l’anciana rica. Ella no va cridar, ja era morta completament. L’assassí va cobrir el cos de la dona amb la màrfega i se’n va emportar el sarronet de diners.

Desè conte. L’EXPLOSIÓ. Pàg. 255-270.

Diàleg entre els dos personatges principals: 1. El Peret i 2. La Quimeta:

Ella li suplicà al seu marit, que recentment havia deixat el seu treball, que tornés a treballar en el mateix lloc perquè no tindrien diners per a viure, però ell no vol tornar. Ell que havia estat a una empresa de mobles durant anys i que tenia una bona posició dins d’ella, ho va deixar per problemes amb l’empresari, 3. el don Eladi, un burgès. El problema va ser que el Peret havia embalat malament una peça i l’amo el va avisar de l’error; ell es va negar a arreglar-lo i l’amo el va acomiadar. Per tant, el que havia de fer el Peret era perdonar a l’empresari, però no volia.

La negació per part del Peret a perdonar al seu amo era perquè havia canviar d’un any per l’altre, una cosa que va notar la seva dona. Abans era un home treballador i alegre però després va passar a ser una rebel i anarquista, en contra dels empresaris i de l’esclavització per part d’aquests cap als obrers, per això no volia treballar i perdonar al seu antic amo. Això venia influït per un noi, 4. en Palmella, una persona que té un grupet anarquista, que ha pogut influenciar en el Peret i que la Quimeta odia.

La conversació acaba en discussió per la diferència de pensaments entre els dos. El Peret se’n va anar al bar a on es reuneix amb el Palmella. La Quimeta es posà a plorar però va pensar que ella mateixa perdonaria a l’amo del seu marit, visitant-lo a sa casa i se’n va anar a dormir.

El seu marit tornà a casa a les dos. Ella es despertà i agafà una cerilla per veure què feia el seu marit però no el veia bé perquè estava molt adormida. Només va veure que agafava una capsa on ella guardava roba. Allà, l’home hi va guardar o va collir una cosa de la caixa. Per això, al dia següent ell vigilava a la seva dona per veure si agafava la capsa (tots els dies ell sortia a fer un passeig per la Rambla, però aquell dia no ho va fer). La Quimeta volia descobrir què havia amagat.

El Peret continuava sense sortir de casa i la Quimeta va decidir visitar a l’antic amo del seu marit, el don Eladi. Ella va posar l’excusa que hi anava a Gràcia per veure a la seva tia. Quan es decidia a sortir, es va oblidar del mocador, que l’havia guardat a la mateixa capsa on el Peret hi va agafar alguna cosa; el mocador no estava a la caixa. Per tant, la Quimeta va veure que el seu marit li amagava alguna cosa i la estava enganyant. Va sortir de casa molt rabiosa, sense gaudir del petó que li donà el seu marit abans d’agafar porta. Al sortir es va trobar a en Palmella però no el saludà, ell sí. Anava direcció a la casa del don Eladi.

El Peret, veient que tot ho tenia controlat i que la seva dona ja no li vigilava per poder descobrir el seu secret, sortí de casa. Eren les cinc i havia quedat amb el mateix Palmella. Es van dir que es veurien per la nit, al bar i el Palmella li va avisar que tingués compte pel que aniria a fer.

Llavors, el Peret va anar direcció a la casa del seu antic amo. Portava una mena de bomba dins de la camisa i l’amagava constantment. Anava amb molt de compte, vigilant si algú el descobria, tot i que era una via poc transitada. Va arribar a la porta del don Eladi, posà la bomba allà mateix i prengué el cordó de foc, després de molts intents per encendre una cerilla. Estava molt nerviós, les cames li tremolaven. Va córrer ràpidament cap una altre lloc del carrer i veié de fons l’explosió. Però va veure que alguna cosa fallava, va agafar una por horrible: la seva dona, la Quimeta, s’acomiadava del don Eladi, després de parlar amb ell perquè perdonés al seu marit. De repent, la bomba explotà. Un fum negre cobria la zona i molts fragments de ferro i ossos (de la dona) van expandir-se pel carrer. La Quimeta va morir evidentment. Els veïns van baixar al carrer per veure què passava. Observà que el Peret estava allà, parat, i van pensar que ell havia sigut el dinamiter.

Novè conte. OMBRES. Pàg. 235-254.

Narrador en primera persona. Pot ser que sigui la pròpia autora la que parla. Observà el paisatge: cel blau i unes muntanyes al fons; més a prop els camps.

Escoltà el soroll d’una vaca, més al fons hi veu una dona pagesa, ballant sobre el mateix camp. Pel seu aspecte pareixia que no ballaria gaire bé, però ho feia perfectament. Aquella dona portava faldilles, un gipó i un mocador sobre la cara. La dona es va caure al terra, quedant-se immòbil. Algú a prop de la narradora va riure i ella (l’autora) li va preguntar qui era. Va respondre que era 1. la Maleneta. El noi va fugir després de respondre per evitar preguntes.

A partir d’aquí, l’autora comença a explicar una història sobre la Maleneta i la seva cosina, 2. la Rita. Elles van quedar orfes i es van fer molt amigues. Tenien vint anys. La Maleneta era blanca i ulls i cabells morats, l’altre, la Rita, ulls verdosos i cabells rossos, molt bona xicota. Es van casar poc després i van haver de viure separades: la Rita amb un home treballador, 3. el Geniset i la Maleneta amb un hereu, 4. el Sagristà. Cadascuna va tenir un fill (no precisa noms).

Les dos noies ja no es veien molt, fins i tot, la Maleneta, que vivia a un mas fora del poble, ja no hi anava a les festes. Dies després, portant un mes sense veure’s, va arribar la Maleneta a casa de la Rita molt feble. Li passava alguna cosa. La Rita amb l’ajuda del marit la van assentar a una cadira. Plorava molt i volia que es quedés allà perquè, segons ella, el seu marit era un bandoler. Els altres dos pensaven que no era per tant ja que no sabien res d’allò i van suposar que li va pegar innecessàriament el seu marit a ella. La Rita va demanar al Geniset que anés a veure què deia el Sagristà. Va arribar al mas. Va veure a 5. l’àvia, mare de l’hereu. Ell estava a l’estable. El Geniset va preguntar-li si l’havia fet dany a la seva dona, va respondre que no i es va cabrejar per la insistència del Geniset. El Geniset tornà al poble i quan entrà a casa va demanar a la Maleneta que tornés a casa seva i donar-li una altra oportunitat al seu marit, a més, ella, havia de cuidar del seu fill encara que tingués a la seva sogra cuidant-lo. Al final, ella va tornar al mas però no volia. Al acomiadar-se havien quedat en veure’s el diumenge següent, però la Maleneta no va anar. Ni tampoc el dilluns ni el dimarts, sinó que va arribar el dimecres a la nit.

La dona anava descalça i els pues plens de fang, a mig vestir, com si hagués fugit del mas.  El Geniset va anar a buscar al metge del poble. Després de molts dies d’observació, el metge va concretar que la dona estava boja. Durant aquells dies, la parella de la casa creia que el Sagristà arribaria a buscar-la, però no va ser així. El Geniset va haver d’anar al mas per veure què feia l’hereu, però no deia res en concret sobre si l’havia fet mal a la dona Maleneta. La Maleneta s’establia definitivament a la casa de la seva cosina Rita i el seu marit.

Es va saber que el Sagristà portava una mala vida abans de casar-se i no era un bon noi i hipòcrita, però mai es va saber perquè la Maleneta estava s’havia tornat tan boja en tan poc. Era un misteri, encara que es podia suposar.

La Maleneta va començar a fer sa vida al poble. Les dones del poble la cridaven per tallar roba ja que ella sabia molt, o pentinava els cabells de les mosses grans. A més, veia al seu fill cada dia que anava acompanyat per l’àvia. Al poc temps, va anar perdent l’afecte sobre el seu fill i s’anava tornant més boja que abans i es portava a la vaca que tenia la Rita per passejar-la.

Després de cinc o sis anys, l’àvia va morir i el Sagristà i el seu fill van marxar cap a l’Argentina. El Geniset i la Rita van seguir cuidant de la dona, una Maleneta que sempre anava bruta i indiferent del món, vivint sota una bogeria contínua, destapant un misteri que ningú va poder saber: per què havia abandonat al seu marit.

Vuitè conte. AGONIA. Pàg. 218-234.

Fa molt de vent a fora. 1. El Minguet contempla el paisatge i els arbres movent-se per l’aire. Sent un xiulet provocat pel vent quan contacta contra la finestra. Veu com la seva pallera desapareixia però no l’importava. El que vertaderament l’importava estava a dins de sa casa: la seva dona, 2. la Bel, estava a punt de morir. El seu fill, 3. l’hereu, ho sabia, l’altre fill, 4. el Janet, estava a les Amèriques amb l’exèrcit (l’hereu no va anar a l’exèrcit ja que van pagar els pares perquè no hi anés).

El Minguet sempre estava preocupat per la seva, li donava absolutament igual el que passés amb les seves terres i amb els seus fills, ja que les terres es podrien tornar a conrear i com tenia dos fills, si un moria ja tenia a l’altre.

La Bel tenia al seu propi doctor que el visitava cada tarda, 5. el senyor Ramon. Aquell dia no anava, pot ser perquè feia mal temps. La Bel, va ser la mestressa del senyor Ramon i la seva dona abans de casar-se i tenien una bona relació des de sempre, però, tot i així, cobrava la consulta de la Bel. El Minguet tenia la sensació que el senyor Ramon no reconeixia el mèrit que mereixia el matrimoni, ja que, cada dia, la Bel li portava al Ramon els millors menjars de la casa.

Eren les cinc. Van començar a parlar la Bel i el Minguet. Ella, tombada sobre el llit, tapada per no passar fred i el seu cos era molt prim, molt pròxim a un esquelet; ell, assegut a una cadira de l’habitació i plorant per la pena que sentia de la mort pròxima de la seva amada.

La Bel li volia dir una cosa molt important, un secret que havia amagat. Primer, volia que jurés que la perdonaria. El Minguet ho va jurar. (Ella parlava amb molts obstacles, la veu i la respiració no li donava per a parlar fort i seguidament). La Bel li va dir que l’havia enganyat quan es va casar amb el seu marit però que era un bon home. El Minguet esperava i insistia per saber què era l’engany, creia que s’havien casat per amor.

El Minguet li donà medicina perquè no digués res i s’esperés per al dia següent, però ella insistent, ho va dir: quan es van casar ella estava embarassada del primer fill, de l’hereu. En aquell moment, el Minguet sentia ràbia i ganes de matar, sentia com si aquella dona havia explotat la seva confiança però es va aturar ja que ell l’amava; es va asseure després per saber qui era el pare, mut i quiet a la cadira. El Minguet ja sabia per què no havia anat l’hereu a la guerra, perquè era el fill de la mare i era la nineta dels seus ulls.

Després d’un silenci, el Minguet li va preguntar qui era ell, el pare. Ella li va contestar, abans de confessar-ho, que va ser obligada a casar-se amb el Minguet per aquell. Aquell, va ser el senyor Ramon, era el pare de l’hereu. Un escàndol que va aprofitar la Bel per dir-ho moments abans de la seva mort. El Minguet va saber la veritat de tot i tenia desig de revenja.

Algú va trucar a la porta de la casa. El Minguet s’aixecà per veure qui era. Semblava que era el senyor Ramon pels sorolls que feia. La Bel no volia que passés res dolent abans que ella morís i volia que el seu marit jurés que no faria mal al pare del seu primer fill, el Ramon. Un cop jurat, la Bel es va adormir per sempre més. Dos homes esperaven a la porta de l’habitació, el Minguet l’obrí. Era el senyor Ramon i un noi. El senyor Ramon sabia que la Bel s’havia mort. No va passar res entre el Minguet i el Ramon.