L’acció comença amb la descripció d’una sèrie de
personatges. Aquests personatges formen un grup de captaires que anaven
direcció a una vila, tots amb uns trets característics similars: són pobres i
bruts, alguns amb reconeixements de l’exèrcit i amb ferides i malformacions
provocades per guerres. Al davant de la colla van els més vells i
experimentats.
Descriu a:
1. la Gonya: una dona grossa al capdavant del
grup, cantant una cançó que no agrada i amb una bastó a la mà,
2. la Llosca o Xica Llosca: una dona amb gepa,
que parla entre dents, sempre mirant el terra i sense gaire forces,
3. en Queló: un noi de vint-i-cinc anys, molt
somrient i orgullós de la roba que porta,
4. el Nen del Bec: un home molt gran, alt i fort,
que caça per costum i no per necessitat, ric, amb unes filles casades per conveniència, i se
suposa que es un espia per això la gent no es fia d’ell,
5. el Pla de Juli: un home cec, no té bona
relació amb el Nen del Bec,
6. en Jaumet: nét del Pla de Juli, un nen bonic i
ple de caca,
7 i 8. La Llúcia i la Conilla: dues velles
i bufones netes i endreçades que van darrere del grup de caçadors. Són dos
consogres (la filla d’una està casada amb el fill de l’altre) i no serveixen
per a res. Van a captar perquè l’hereu (el fill d’una) vol “divertir-se” amb la
seva parella (la filla de l’altra). Sempre estan discutint, fos pel que fos.
De sobte, la Gonya veu al fons a una parella que parla
tranquil·lament. Tots els de
la colla es posen a riure d’aquells dos, fins i tot, es burlen d’ells. Entre
aquestes burles apareixen nous personatges:
9. la Farriola:
10. la Marfuga: dona amb veu d’home i
11. el Gravat:
Aquells dos són:
12. la Laia: noia alta i prima, amb l’afany de
presumir des de petita a través dels mocadors i flocs que portava. Prové d’una
família enriquida i solia anar descalça a l’estiu i l’hivern. Viu en una tàpia
que es pot caure i sense companyia. Cria conills.
13. el Tit (o Josep): home petit, cap gros,
despentinat, ulls petits cobertes per les celles, nas vermell i ple de pèls i
un morro penjant. Amb prou feines podia caminar ja que un carro li va passar
per sobre. Viu amb molts nens. Treballa guardant garrins.
Quan el grup va arribar fins ells, van començar a ballar
una sardana per celebrar aquell moment. La parella es van avergonyir però
després el Tit es va enfurismar, mentre que els altres reien d’això. El cec Pla
de Juli va demanar una mica de respecte però com ningú l’escoltava, se’n va
anar d’allà amb el seu nét Jaumet.
Es retorna al passat, s’explica com es van trobar el Tit
i la Laia en aquell lloc. Els dos anaven a captar dos dies a la setmana i
surten aviat de casa (ell per arribar a l’hora i ella per poder agafar un plat
de vianda els dissabtes.): Aquell dia van coincidir a la carretera que es
dirigia cap a la vila i es van posar a parlar a un lloc on hi donava el sol (el
mateix on la colla els ha vist).
Estaven parlant sobre el dolor de mà que tenia la Laia,
en el que ella va desobeir al metge que la va rebre a l’hora de prendre’s la medicina adequada. El Tit li diu
que els metges no son de fiar i vol unes cames com les de la noia ja que no pot
amb les seves fer una vida normal. També explica que a casa seva no li tracten
bé i la canalla es riu d’ell. 14. La bacona de la jove (com li anomena
el Tit) no li dona menjar, ni li renta la roba, ni li deixa tallar-se el pell
amb les seves tisores... A més, el Tit pateix molta set i ha d’anar a una
perillosa font per poder veure (apareix un nou personatge: 15. El mulater de
l’Escurada el qual va salvar al Tit d’ofegar-se a la font.
D’altra banda, la Laia mai havia tingut dificultats a
l’hora de trobar menjar i beguda.
Després, expressa en la mateixa conversació que sent la
necessitat de tenir una dona, una dona com la Laia. Dit això, la Laia convida
al Josep (Tit) a menjar alguna cosa que tenia ella a la cistella. El Tit ho
accepta encantat i ansiosament.
Una mica més tard, els dos es confessen: estan enamorats
un de l’altre. Ràpidament, organitzen la cerimònia del matrimoni, només han de
parlar amb 16. el senyor rector, el qual els casarà. Però, va venir la
colla i la Gonya (com s’ha dit abans) veu als dos enamorats parlant. Llavors,
el Tit es cabreja i es posa moix ja que creu que no es podrà casar amb
tranquil·litat, mentre que la Laia se sent avergonyida.
Al dia següent, la Laia visita el clos a on treballa el
Tit. Li proposa que ella pagarà tota la llicència de casament (abans la pagaven
a mitges). El Tit es va tornar a entusiasmar.
Els rumors de casament dels dos es va estendre pel poble
fins el punt que tothom ho va saber. Per tant, els ciutadans que es van voler
burlar d’ells van anar a visitar el carrer dels nuvis amb menjar i instruments
per llençar-los a ells quan sortissin de casa però la Laia i el Tit havien
acordat amb el senyor rector per casar-se de bon matí. Per tant, els nuvis van
aprofitar la matinada del dia següent (a les quatre), quan no hi havia ningú al
carrer, per sortir de casa. Van arribar a l’església però no tenien testimonis,
van haver de buscar-los. 17. El campaner s’hi va oferir però faltava
l’altre. La Laia surt fora de l’església i es va trobar amb Pla de Juli que
anava amb presa. La Laia el convenç i es tornen. Es produeix el casament i quan
surten de l’edifici sagrat es van trobar amb centenars de persones llençant
pedres als nuvis, als testimonis i al rector. Van haver de retornar a
l’església però el Josep no va poder entrar i va caure molt ferit. Quan la
multitud es va escapar per les amenaces del senyor rector, aquest va ajudar al
ferit que estava enmig de la plaça. El va trobar amb massa sang, la suficient
per morir. Uns veïns van sortir per col·laborar i van passar al Tit a casa d’una
(18. la Mónica). Sagnava molt i el rector intentava salvar al vell.
Finalment, el Tit morí. La Laia es queda plorant sense parar fora de
l’habitació a on estava el pobre mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario