Primer conte. EN MET DE LES CONQUES. Pàg. 59-99.

El conte comença amb la descripció de la família del protagonista principal, en Met de les Conques, conegudes per ser bruixes i, per això, tothom les marginava:  1. la seva àvia, una vella malcarada i 2. La seva mare (filla de l’àvia), una dona de trenta anys amb bigoti, una esquena torta i que mai s’havia arrimat a un home. Aquesta última va tenir un fill sorprenentment, era 3. En Met de les Conques. Va ser batejat hores després d’haver nascut per un rector a l’església del poble i acompanyat de l’àvia. A partir es desenvolupa la vida del nen:

Quan era petitó, ningú el va veure i quan va començar a caminar jugava sol amb la mirada de la seva mare o l’àvia. Les mares tenien cura que els seus fills no s’apropessin al nen maleït: aquestes mares van aconseguir que els seus fills tinguessin por i fàstic a aquell nen solitari.

Va créixer una mica i els nens del poble el maltractaven, és a dir, li tiraven pedres i fang, l’escopien i l’insultaven quan en Met s’apropava a ells. Al principi es cabrejava però més tard es va acostumar. En Met va anar creixent sol sense la companyia de cap nen de la seva edat, fins el punt que no parlava sense ser mut.

Als catorze anys, l’àvia va morir. El nen es va estirar desmesuradament: un coll llarg, cabell curt, cap petit, esquena plana, ulls blaus i cervell mai desenvolupat. Es movia lentament i els braços li penjaven. Durant aquest temps, la gent ho va veure inofensiu i les mares van utilitzar-lo com a personatge de llegenda que espantava als nens innocents com amenaça si els seus fills no es comportaven bé. Fins i tot, hi havia gent del poble que li donava menjar.

Dies després, va arribar 4. un predicador conegut per fer sermons de la Quaresma al poble. El predicador era un foraster calb, cara rosada, ulls somorts i vell. Molta gent va anar, incloent a en Met. Aquest es va assentar al sòl, sobre una llosa. Allà tota la gent li donava empentes i cops però va mantenir la tranquil·litat. Començà la missa i tota la gent escoltava. El predicador parlava amb una gran oratòria i persuasió sobre els conceptes religiosos. Parlava amb tanta complexitat que ningú l’entenia però la bellesa de les seves paraules captivava al públic. Hi havia algun que plorava. Acabà el sermó i tothom s’anava d’aquell lloc semblant que s’havia despertat d’un somni ja que aquell sermó va ser bellíssim. En Met es va quedar assentat una estona fins que un escolanet li va avisar que s’havia d’anar. En Met va sortir de l’església impacientat, volia veure i escoltar un altre sermó com aquell.

Un altre dia, va estar el primer a l’entrada de l’església i es va assentar en el mateix lloc. Sentia amor per tot el que deia el predicador foraster, sobretot quan va explicar la vida de Jesús i la seva trista mort. La seva mare estava preocupada ja que no anava a dinar.

Va arribar la Setmana Santa i en Met va entrar a l’església per veure les preparacions abans de la processó. Quan els nois de la processó estaven preparats, en Met va sortir per agafar lloc i veure amb deliri tota la processó. Hi havia molta gent. Ningú volia perdre un lloc; tot era cops de colze i mirades amenaçadores. Llavors, el noi va haver de ficar-se amb molta força entre la massa de gent. Començà la processó i en Met se sentia entre dos murs. Tenia calor i suava constantment. Només podia moure el cap. Veia la processó amb una mirada misteriosa, pensant com si fos un somni. Va veure passar al Crist, un personatge colossal en la seva crucifixió i tot sagnant, el qual el suportava, amb uns companys, un conegut d’en Met: 5. El Rufic, un taverner que s’havia proposat fer la processó del Dijous Sant quan el seu fill, a punt de morir, va sobreviure. La imatge de Crist li va quedar retinguda en els ulls del protagonista, en Met. La processó va continuar i veia passar a totes les persones que la formaven. També, va veure a la Mare de Déu, representada després de la mort del seu fill Jesús, i en Met seguia atent i impressionat del que mirava. Finalment, acabà la processó, l’ambient que hi havia al voltant del noi va tornar a la calma i va desaparèixer d’allà silenciosament.

Passada la Setmana Santa, sentia enyorament i ànsia però no se sabia de què la tenia. Fins i tot, es va posar malalt, no tenia ni son ni gana i sa mare no sabia què li passava.

En Met va decidir sortir de casa sense fer casa a sa mare. Estava confós. Va veure l’església i va entrar. Es va quedar impressionat per l’arquitectura de l’edifici perquè li semblava diferent com l’havia vist anteriorment i quan sortí, va sentir pau i tranquil·litat en la seva ànima.

A partir d’aquell dia, anava a l’església cada dia. Va fer de l’església una segona casa. S’assentava a un lloc qualsevol es posava a pensar en Crist, en la seva ànima, en Judas... que estaven reflexats al sostre de l’església.

Una nit (suposament dormint a sa casa), en Met va escoltar una veu que venia de la cambra del costat. Era la seva mare que es trobava malament perquè s’havia menjat uns bolets enverinats. En Met va demanar ajuda al metge del poble però aquest senyor també estava malalt i la seva minyona li va dir al nen que aniria el dia següent. En Met va tornar a la seva casa suportant un fred impressionant i la seva mare es trobava molt malament i no millorava, amb la cap enmig dels genolls, immòbil. Al dia següent va arribar el metge, amoïnat, i va dir que la mare (la anomena Conca) estava morta, i estava tan immòbil que la van enterrar en forma de bola. Aquesta mort va quedar en la memòria del poble.

En Met es va quedar sol. No s’havia fer el menjar i només s’alimentava de porqueries no escalfades. Sortia a passejar pel poble i s’apropava a gent que es trobava per allà per aconseguir una mica de menjar i satisfacció. Per les nits somiava amb la seva mare: la va veure despert i veia que li bufava a l’orella un aire fred insuportable que no li deixava dormir. El nen va començar a tossir sense parar (i que li arribava a ofegar) per culpa de la seva mare visionada. Quan dormia en Met, visionava a la seva mare en la seva cambra, fent uns sorolls espantosos i amb la rara posició en la que havia mort (cap entre els genolls).

Un dia, va quedar-se adormit sota d’un arbre. Va somiar que Jesús se li apropava i el convidava al noi a fer la penitència a dalt de la muntanya del poble. En Met va acceptar viure en aquell lloc alegrement. Quan es va despertar del somni es va trobar amb les cames mullades ja que plovia. Arribà a casa cansat, secà la roba que portava prop del foc i quan va veure que havia parat de ploure, va emprendre, a mitjanit, el camí cap a la muntanya amb un sarró a l’esquena (propi dels penitents).

El camí, en general, va ser molt dur: quan ja portava bastant recorregut i estava molt marejat, va relliscar i caure al fang argilós. En aquell primer moment es va adormir i somià que volava fins que es trobà amb un obstacle invisible que el feia tornar a tossir espantosament i a ofegar-lo novament. Després es va despertar i va continuar a caminar. Ja estava al cim de la carena, li quedava menys per arribar al lloc dels penitents. Al fons va veure un buit: la solitud. Va voler arribar fins ella però un atac de tos el va fer parar i a tornar a la realitat. S’estava posant malalt perquè portava molta estona sense menjar. Les cames se li van aturar i es va assentar al costat d’un olivar per reposar. El seu objectiu era arribar a la bauma de la torrentera, on ell creia que els penitents s’amagaven per estar lluny del trànsit humà. En Met ja havia descobert la torrentera en unes de les aventures que feia quan era més petit. Quan ja estava molt proper al lloc objectiu, li fallaven les forces ja que les seves cames no responien i la vista se li cansava. Però, el seu esperit i heroisme d’arribar lo més ràpid possible el va beneficiar per continuar el poquet de camí que li quedava: s’arrossegà pel terra a quatre grapes o s’arrapava pels marges del camí. Finalment, a la mitja tarda va arribar a la torrentera. Només havia de baixar un rampa per entrar a la cova que hi havia al mig del propi pendent. Es va enfilar de l’arrel d’un arbre. Malgrat els seus esforços per mantenir-se al seu suport, les seves dolorides mans van relliscar i va caure dins de la cova, espantant a mussols i ratpenats que vivien dins d’ella.

Es despertà al cap d’uns minuts. No sabia a on era ni com havia arribat allà. Estava tot obscur i no veia res. Li feia mal les espatlles i la cama dreta per la caiguda. Cada moviment era patiment i dolor. Una mica després, va començar a sentir fred en una de les mans que tenia separada del cos, un fred que s’assemblava al que bufava sa mare. Passà una estona més i començà a tenir por; creia que hi havia fantasmes, ànimes de morts... Se li van aparèixer records de la seva infantesa: dos successos entre la seva mare i l’àvia (una baralla on la mare li va fer sang a l’àvia, i altre en què la mare va ficar calç en la cassola que cuinava l’àvia i que posteriorment l’àvia menjà) i un fet al camp entre un home i una dona (l’home va amenaçar a la dona amb una pala ja que ella no volia ajudar en el camp. L’home, es va calmar però va lligar a la dona a l’arada per tirar-la en companyia del cavall que els dos tenien. És a dir, va utilitzar a la dona com a animal de càrrega).

De sobte, sentí un cant d’un rossinyol i va mirar enrere d’on provenia el soroll. Hi havia la sortida de la cova i el cel de lluny. A partir d’aquí, se li va aparèixer en el pensament com havia arribat allà: volia fer penitència. Es va tranquil·litzar perquè estava prop del poble. S’anava posant de nit i en Met continuava amb la mateixa posició en que va caure. Per fi, va saber que estava dins de la cova de la torrentera al veure, a través del forat, l’arrel amb la qual va caure. Se sentia novament angoixat: sentia que mans invisibles l’estiraven les extremitats i el cos s’omplia d’aire com una bombolla que podia explotar en qualsevol moment.

La lluna ja estava present al capdamunt del cel obscur. Va aparèixer, en una de les seves il·luminacions (o somnis), Jesús caminant per un pont de cristall. En Met sofria perquè Crist no caigués a sobre de la bombolla i explotés. De repent, un grup d’àngels se’n va emportar a Jesús cap a la llunyania i en Met va cridar perquè no se l’emportessin però la membrana de la bombolla es va esquerdar una mica, cosa que obligà al noi a callar-se. La lluna es començava a anar, s’anava posant de dia i en Met continuava sol i angoixat possiblement a la mort. Van anar passant dies i nits i no se sabia res del noi.

Dies després, un grup de caçadors es va amagar dins de la cova per la pluja. Van trobar els ossos del noi a dins i van fugir ràpidament per no ser processats davant un jutge.