Setè conte. L’EMPELT. Pàg. 206-217.

1. El Pau i 2. el Noi d’Ordis, parlen al mercat del poble. El Pau li va dir al seu company que vigilés el seu pati i el seu graner ja que sempre veia a algú a la porta del pati de la casa del Noi però que mai li arribava a veure. El Noi tingué en compte l’avís i es van acomiadar.

El Pau se’n va a comprar blat de moro per a les seves vedelles, mentre que el Noi va anar mirant les paradetes. En aquell moment, sentí que algú li tocava l’espatlla. Era el seu germà 3. el Petit d’Ordis. El Pau va veure la trobada entre els dos germans i es va posar a dialogar amb 4. l’amo del blat de moro: parlaven sobre l’elecció dolenta del pare dels dos, 5. l’avi Ordis, després que quedés viudo als quaranta anys. Deien que va casar-se, segons el del blat de moro i el Pau, 6. la dona (no s’expressa el nom) més lletja i bruta del poble.

L’avi Ordis, va haver de cuidar al seus fills i se sentia responsable de tenir un fill petit (el Petit d’Ordis) delinqüent i mal educat: ja robava als sis anys i amenaçà amb ganivet a una taberna, sent detingut per això. El Noi era un bon xicot i responsable. Quan va morir el vell Ordis, la responsabilitat de la família va recaure en l’hereu, el Noi. Els dos germans no s’avenien molt bé i, fins i tot, l’hereu va despatxar al seu germà de la casa a on vivien, amb jutjat inclòs. Durant el temps en el que no es van veure, el Noi va ser informat de moltes notícies sobre el seu germà petit, que continuava fent de les seves.

(Es torna al present) Aquell dia, després d’un temps sense parlar, el Petit va demanar al seu germà si li deixava llenya per fer-la servir ja que la seva dona ho necessitava. El Noi ho va consentir però no va seguir parlant amb el seu germà petit i se’n va anar. Cap a la tarda, el Noi, va arribar a sa casa on la seva dona l’esperava. Aquesta li comunicà que el seu germà hi havia estat agafant un grapat de llenya del pati.

Aquella nit, el Noi volia saber qui era el que assalta al graner de la seva casa (a on té menjar i gallines). Va sortir al pati amb l’escopeta de defensa i un fanal per veure a la fosca. El Noi va passar de les gallines que estaven dormint i va esperar al lladró amb una manta, estirat al terra, intentant no adormir-se, al costat del menjar (blat, civada, ordi i blat). Es va fixar que la finestreta d’un costat del pati estava una mica trencada i molt feble. Segurament seria el lloc per on entrava el lladre. Va tornar al seu lloc i es preparava per actuar quan vingués algú.

Les hores passaven lentes. Finalment, va arribar el lladre. El fanal el va tapar amb la manta. Efectivament, la finestreta era el lloc d’entrada del lladre. Va ficar els peus i després la resta del cos. El Noi apuntava però no va disparar, es va quedar sorprès. Va quedar-se mut. Era el seu germà, el lladre. Mirava que ell introduïa les seves mans en els sacs de blat. El Noi va haver d’actuar, l’amenaçà amb l’escopeta. El Petit l’animava a disparar, s’agenollà. Al final, el germà gran va tenir compassió pel petit i el va deixar escapar ja que era el seu germà petit. Havia sigut pitjor matar-li. L’hereu es va assentar al graner i, desesperat, es va posar a plorar.