Comença amb la descripció d’un poble format pel barri de
Dalt situat al peu de la muntanya i el barri de Baix, a la plana. Tots dos
barris separats per un Torrent que fa de clavegueram dels dos barris; tota la
brutícia va a parar a allà fins que a l’època de pluges del hivern s’ho emporta
tot.
Al barri de Dalt, la darrera casa del carrer principal
(el carrer Major) hi ha situada una casa, amb la teulada plena de calç,
envoltada de parres i dirigida cap al sud. A un costat, un grup de cases
dispersades amb el seu hort; a l’altre, les cases del carrer Major. Més enrere,
el conjunt d’arbres que formen part de la muntanya.
En aquella casa hi viu 1. L’avi Palau un home que
sempre està assentat a la pedra de l’entrada de sa casa, fumant i escopetejant.
És un home sense expressió a la seva cara, mirant l’horitzó, de cara al sol o
veient les cases del barri de Baix. Un vell amb nas de lloro, que li fa mal
l’esquena, és un panxacontent, i vesteix amb pantalons fins l’aixella i unes
ulleres al front. Aquest vell té dos fills i la dona se li va morir fa temps:
2. El Verí, l’hereu, de vint-i-dos anys, i 3. en Quim (també
l’anomenen Petit Palau), de divuit anys. Els dos nois són molt
treballadors, al contrari que el pare. Els nois han de treballar per poder
mantenir al seu progenitor, a la casa i a ells mateixos. Eren molt rabiosos i
sempre estaven grunyint. Treballaven al camp tot el dia.
El Verí era conegut al poble per estar boig i ser una
mala persona i un pocavergonya. Havia estat detingut per colpejar a una dona o
per matar a un nen. L’4. àvia Pastora, una veïna del poble pensava que
aquell noi mai tindria una dona ni fills.
Un dia, la gent del poble va veure que l’avi Palau no
estava assegut al lloc de sempre ni el carro estava aparcat. La raó era perquè
el Verí es va casar amb una forastera. L’àvia Pastora creia que aquella senyora
viuria a l’infern lo que li quedava de vida. La parella de casats estaven molt
feliços. Dotze mesos després, la noia forastera, anomenada 5. Doloretes,
va passar de ser una dona jove, alta, prima i vergonyosa a ser una pobra dona,
feia llàstima veure-la ja que havia perdut els colors i la vivesa, amb una
expressió melancòlica constant. Tot això, era degut a la submissió de la noia
cap als homes de la casa; feia el menjar, rentava la casa i la roba, fins i
tot, pentinava a l’avi Palau de la mandra que li feia. Durant aquest temps, van
tenir un fill, cuidat només per la Doloretes, i que als quatre mesos
s’alimentava de sopes ja que la mare no treia llet. L’àvia Pastora que ho veia
tot des de lluny, estava preocupada i desitjava que acabés tot com la dona de
l’avi Palau: tallant-se les venes (escopir les sangs).
Havia passat quatre anys, i era Maig. L’avi Palau estava
assegut on sempre, al pedrís de sa casa. Davant d’ell es trobava el 6. Llombric,
el nen petit, un nen amb cabells castanys, cara groga icoll llarg i prim, que
jugava sol fent forats i escopint dins com si semblessin pous. Aquest noiet
només era amat per la seva mare i l’àvia Pastora que li donava menjar. L’avi
llegia una de les faules que més li agradava del llibre Faules d’Isop (tractava sobre una gossa que va fer fora de casa a
la mestressa veritable en un acte de maldat amb l’ajuda dels seus fills i que
té com a ensenyança: qui fa mal serà
tindrà mala sort), però aquell dia no seguia la lectura, no es concentrava. Va
deixar el llibre sobre les cames, va treure una mica de tabac, el va passar pel
nas per a poder esternudar unes quantes vegades. La tos, únic moviment
voluntari que feia, li deixava respirar millor. Després, s’adormia però no
volia, per tant, es va posar a mirar l’horitzó i alguna gent del poble en ses
cases: va veure a la Samaruga, una dona que donava de menjar als seus pollets;
també a la de can Perdiu, que portava llenya al foc pujant les escales, i al
seu fill, el Quim que estava treballant amb la llenya, tallant-la. L’avi
s’avorria molt i va parar de fixar-s’hi en el seu fill.
Justament en aquell moment, el Verí arribava amb la seva
mula i el carro que portava troncs. Baixà del carro i començà a donar-li cops a
la mula. Odiava aquella mula ja que era molt burra i no feia cap cas. A més, li
va enfonsar una mena de ganivet (tralla) tres o quatre vegades. La mula,
després de quatres passes va caure al terra, patint. El Verí va demanar al seu
germà que li portés escombres de melca per cremar a l’animal i matar-lo
definitivament. Van anar posant les escombres per damunt de la mula i per
assegurar-se de que no sortís corrent, el Verí va lligar-se els regnes al seu
braç. Mentre la anaven cremant, algunes veïnes van sortir per advertir del
perill del que estaven fent però el Verí no va fer cas. El Llombric continuava
jugant al mig del carrer i l’avi Palau mirant l’espectacle de foc.
Quan el foc va arribar a la panxa de l’animal, va donar
un bot i va sortir corrent sense cap direcció concreta. El veïnat començar a
cridar i s’escoltava com un soroll de terratrèmol al carrer. La Doloretes va
ficar el cap per la finestra per veure el que passava. La mula va envestir al
Quim sense fer-li dany algun i la va perseguir, després va patejar el pit i li
va trencar les cuixes de l’avi Palau i posteriorment travessà pel coll del
petit Llombric. Però l’animal seguia el seu camí direcció al Torrent i anava
arrossegant al Verí pel terra ja que estava lligat als regnes que estaven
subjectats a la mula. Finalment la mula es va precipitar pel Torrent, amb el
Verí darrere. La Doloretes ho va veure tot. Es desmaià.
L’àvia Pastora va anar a veure com estava el Llombric.
Com que la mula havia passat per damunt del seu coll, havia deixat el cap
separat del cos sense treure sang per cap lloc, només pel nas i la boca. Molta
gent havia anat per treure el cos del Verí. Estava al fons del Torrent. Tenia
encara el braç lligat a la mula, el van deslligar i el van treure d’allà. Tenia
moltes ferides i molta sang, ja estava mort. La mula es va quedar al Torrent,
banyant el riu de sang.
Després, un nen va veure el mocador de l’avi Palau.
Aquest va morir al cap de vint dies per les ferides i el cop al pit.
La Doloretes va caure en una profunda depressió. La
col·laboració de les veïnes no van animar-li. Havia perdut a tots excepte al
Quim. Havia perdut al seu fill amat. El seu cunyat (el Quim) la va fer fora de
casa ja que no tenia dret a quedar-s’hi. L’àvia pastora, molt solidària, li va
oferir un lloc per dormir i menjar. La Doloretes estava totalment sola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario