Fa molt de vent a fora. 1. El Minguet contempla
el paisatge i els arbres movent-se per l’aire. Sent un xiulet provocat pel vent
quan contacta contra la finestra. Veu com la seva pallera desapareixia però no
l’importava. El que vertaderament l’importava estava a dins de sa casa: la seva
dona, 2. la Bel, estava a punt de morir. El seu fill, 3. l’hereu,
ho sabia, l’altre fill, 4. el Janet, estava a les Amèriques amb
l’exèrcit (l’hereu no va anar a l’exèrcit ja que van pagar els pares perquè no
hi anés).
El Minguet sempre estava preocupat per la seva, li
donava absolutament igual el que passés amb les seves terres i amb els seus
fills, ja que les terres es podrien tornar a conrear i com tenia dos fills, si
un moria ja tenia a l’altre.
La Bel tenia al seu propi doctor que el visitava cada
tarda, 5. el senyor Ramon. Aquell dia no anava, pot ser perquè feia mal
temps. La Bel, va ser la mestressa del senyor Ramon i la seva dona abans de
casar-se i tenien una bona relació des de sempre, però, tot i així, cobrava la
consulta de la Bel. El Minguet tenia la sensació que el senyor Ramon no
reconeixia el mèrit que mereixia el matrimoni, ja que, cada dia, la Bel li
portava al Ramon els millors menjars de la casa.
Eren les cinc. Van començar a parlar la Bel i el
Minguet. Ella, tombada sobre el llit, tapada per no passar fred i el seu cos
era molt prim, molt pròxim a un esquelet; ell, assegut a una cadira de
l’habitació i plorant per la pena que sentia de la mort pròxima de la seva
amada.
La Bel li volia dir una cosa molt important, un secret
que havia amagat. Primer, volia que jurés que la perdonaria. El Minguet ho va
jurar. (Ella parlava amb molts obstacles, la veu i la respiració no li donava
per a parlar fort i seguidament). La Bel li va dir que l’havia enganyat quan es
va casar amb el seu marit però que era un bon home. El Minguet esperava i
insistia per saber què era l’engany, creia que s’havien casat per amor.
El Minguet li donà medicina perquè no digués res i
s’esperés per al dia següent, però ella insistent, ho va dir: quan es van casar
ella estava embarassada del primer fill, de l’hereu. En aquell moment, el
Minguet sentia ràbia i ganes de matar, sentia com si aquella dona havia
explotat la seva confiança però es va aturar ja que ell l’amava; es va asseure
després per saber qui era el pare, mut i quiet a la cadira. El Minguet ja sabia
per què no havia anat l’hereu a la guerra, perquè era el fill de la mare i era
la nineta dels seus ulls.
Després d’un silenci, el Minguet li va preguntar qui era
ell, el pare. Ella li va contestar, abans de confessar-ho, que va ser obligada
a casar-se amb el Minguet per aquell. Aquell, va ser el senyor Ramon, era el
pare de l’hereu. Un escàndol que va aprofitar la Bel per dir-ho moments abans
de la seva mort. El Minguet va saber la veritat de tot i tenia desig de revenja.
Algú va trucar a la porta de la casa. El Minguet
s’aixecà per veure qui era. Semblava que era el senyor Ramon pels sorolls que
feia. La Bel no volia que passés res dolent abans que ella morís i volia que el
seu marit jurés que no faria mal al pare del seu primer fill, el Ramon. Un cop
jurat, la Bel es va adormir per sempre més. Dos homes esperaven a la porta de
l’habitació, el Minguet l’obrí. Era el senyor Ramon i un noi. El senyor Ramon
sabia que la Bel s’havia mort. No va passar res entre el Minguet i el Ramon.
No hay comentarios:
Publicar un comentario